¿Per què la fe és un acte personal i al mateix temps eclesial?
La fe és un acte personal, en tant que resposta lliure de l’home a Déu que es revela. Però al mateix temps és un acte eclesial, que s’expressa en la confessió: «Nosaltres creiem». En efecte, és l’Església que creu: d’aquesta manera ella, amb la gràcia de l’Esperit Sant, precedeix, engendra i nodreix la fe de cada cristià. Per això l’Església és Mare i Mestra.
«No pot tenir Déu per Pare qui no té l’Església per Mare» (sant Cebrià)
Explicació del Youcat
Ningú no pot creure per si mateix, així com ningú no pot viure per si mateix. Rebem la fe de l’Església i la vivim en comunió amb els homes amb qui compartim la nostra fe.
La fe és l’element més personal d’un home, i tanmateix no es tracta pas d’un fet personal. Qui vol creure ha d’estar preparat per dir «jo» però també «nosaltres», perquè una fe que no es pot compartir i comunicar seria irracional. Cada un dels creients dóna el propi lliure assentiment al «nosaltres creiem» de l’Església; d’ella, en efecte cadascú ha rebut la fe. És l’Església la qui li ha transmès la fe a través dels segles, la qui l’ha preservada de les falsificacions i l’ha anada fent brillar contínuament. Creure significa, doncs, participar d’una convicció comuna. La fe dels altres m’aguanta en la mesura en què el foc de la meva fe encén i fortifica els altres. El «jo» i el «nosaltres» de la fe són subratllats per l’Església amb l’ús de dues professions de fe durant les celebracions: el Símbol dels apòstols, que comença dient «crec» i el credo niceno-costantinopolità, que en la seva forma originària començava dient «creiem» (credimus).
Si vols ampliar...
Llegeix del Catecisme de l'Església Catòlica els números 166 a 169
No hay comentarios:
Publicar un comentario